Pel Joanet, el millor dia d’escola era sens
cap dubte el dijous. Quan sonava el timbre, indicant que eren las 5 de la tarda,
fins i tot es posava nerviós. Sortia corrent, perquè era el dia que venia el
bibliobús. Des de les 4 l’estava veient aparcat a la vora del camp de basquet.
Era el primer en entrar i l’últim en sortir d’aquella, li semblava, enorme i
preciosa biblioteca, la primera que havia vist mai als seus 11 anys. No era
gaire bon estudiant; tanmateix li fascinaven els llibres, els llibres de novel•les
i d’aventures, és clar! Es passava llargues hores llegint-los, imaginant-se que
era un d’aquells increïbles personatges. Tenia tantes ganes de fer-se gran!
Quan més els assaboria era els caps de setmana. Havia d’ajudar el pare en les
tasques del camp, i a ell li tocava vigilar les vaques mentre pasturaven.
Un
dia, gaudint d’una història preciosa, sentí una veu: —Hola, nano —va girar-se
sobre ell mateix mirant per tot arreu i buscant l’amo d’aquella estranya veu.
— Ei! Sóc aquí, a dins del llibre.
—Això no pot ser — digué una mica espantat
i deixant el llibre a terra.
—I tant que sí! Torna a obrir-lo per la
pàgina 18. T’agrada aquest número, oi?
—Com ho saps això? — l’agafà incrèdul,
tremolós, intrigant...
Allà hi era, la imatge d’una persona molt
gran. Un ancià. Portava unes barbes i cabells llargs molt blancs. Unes arrugues
pronunciades i suaus a la mateixa vegada, dibuixaven un rostre amable, un
rostre de mig somriure i ulls molt vius, un rostre que destil•lava pau i saviesa.
—Jo sé moltes coses de tu, Joanet; oi que
voldries ser gran?
—I tant! M’encantaria tenir 18 anys.
—Si vols, pots tenir-los ara mateix.
—Sí, clar...
—Vols o no? — li va dir enèrgicament,
gairebé enfadat, tal vegada per dubtar dels seus poders — jo puc ajudar-te.
—Què he de fer, doncs?
—Si comences a llegir el llibre a partir de
la pàgina 180 i et saltes tota la resta, tindràs 18 anys. Si comences per la 360,
tindràs la meva edat.
—Què diu ara, senyor... ? —Preguntà entre
exultat i nerviós.
—Joan, em dic Joan. Has de saber una cosa,
però.— un signe d’interrogació es dibuixà a la cara del Joanet —. Totes les
pàgines que et saltes ara, no podràs tornar a llegir-les mai. Mai sabràs com es
va desenvolupar la història. Només coneixeràs el final.
—No ho entenc...
—Mira’m, em veus? Sóc molt vell. He llegit
moltes, moltes pàgines en la meva vida, he viscut moltes coses i en tinc moltes
per contar; saps per què?
—No li sé dir... — Ells ulls d’en Joanet eren
tan oberts que semblaven dues estrelles brillants en el firmament de la seva petitona
i fascinada fesomia.
—Doncs, per què he tingut una vida plena. Ho
vols tu, això? —. Es va quedar pensatiu—. O prefereixes perdre’t un munt de
capítols con tal de ser gran?
En Joanet, el mirava captivat i bocabadat a
aquell misteriós i savi personatge.
—Has de prendre una decisió ara mateix, has
de triar. A la vida sempre s’ha de triar i renunciar a alguna cosa. Tu
decideixes. Digues Joanet, Joanet, Joanet ...
El va despertar el seu pare —Vinga Joanet, que sempre et quedes adormit amb les teves històries. Anem cap a casa, fill.
Va començar a caminar de la mà del pare i
darrera les vaques:
—Pare, t’agrada ser gran?
—Sí, però encara m’agradaria més ser un nen
com tu!
—Pare, perquè els nens volem ser grans i
els grans voleu ser nens?
—Vinga Joanet, deixa’t de ximpleries, que
fem tard...
______________________________
No hay comentarios:
Publicar un comentario